Girar rodó

Durant l'agost del 97 el món es va aturar al meu despatx: va ser una parada planetària d'uns aprox. cinc minuts. I és que, aprofitant que tres quarts d’humanitat era de vacances, va venir un tècnic de manteniment ―ratlla al cul, caliquenya imprescindible― per collar millor l’eix terraqüi que, per qüestions de geologia internacional, passa a tocar de la llibreria de casa. Quatre cargols Allen, canvi d’oli per una rotació més suau i instal·lació d'un parell de pistons gravitatoris d'última generació. Activada de nou l’acceleració mundial, i signat l'albarà, el núm. de telf. del servei 24 h. per qualsevol urgència, tipus: si noto que els hemisferis van balders, o la translació fa un sorollet, o posem-hi que el món no acaba de girar rodó.

A cop de xancleta

El Sr. Tinc arriba a l’inici d’aquest post, hola!, vestit de typical guiri d'asfalt barceloní: barret mexicà mida plaça de toros, color sangria a les galtes i les Rambles als peus. El culpable d’aquesta indumentària punible (vegi’s el detall de la camisa florejada) és del seu agent literari. L’últim informe bloguil ―encarregat a l’empresa Consulting&Bits S.L.― subratlla que els actuals nivells d’inspiració estiuencs del Sr. Tinc són dramàticament baixos. I clar: amb les gràfiques d’audiència en descens indiscutible s'aconsella (oju!: sempre segons l'informe mencionat, pàg. 54, tercer paràgraf), s'aconsella, dèiem, que la imaginació del Sr. Tinc desfaci les maletes i realitzi una incursió recreativa al món dels gambots de parla anglosaxona, amb mitjons blanc nuclear i cinc coma tres birres cada dos monuments i mig. A partir d'ara m'escriurà a cop de xancleta... ―sentencia la mala llet del seu representant, mentre un Sr. Tinc enmig d'un ramat de turistes i flaixos a discreció, treu punta com pot a l'enginy d'últims de juliol, vergonya aliena passi's pel final del post, gràcies.

Lliçó de marbre

No és la primera vegada que un dimarts em cau malament i no li parlo. Tretze anys enrere (aneu a la 3a set. d'oct. del 1998) ja vaig arribar a les mans amb un d'impertinent, de la classe molt irritable. Llavors vaig perdre la disputa i un parell de coses més: 1) Vint-i-quatre hores seguides; i 2) El tercer incisiu de la mandíbula inferior, cantó esquerre. Però d'aquella patacada màxil·lo-temporal en vaig treure una lliçó de marbre: que els dies estúpids val més ignorar-los. I el dt. d'avui ―altiu i prepotent― no li he donat ni una punteta de treva. Tot i la seva cara d'ensumar merda i el seu to burleta advertint-me que era un dia xungu-xungu, i malgrat les seves contínues provocacions per segar-me els nervis, he reunit els OMS budistes necessaris i li he estampat, ha!, tot un senyor no res davant dels morros. I perquè quedi clar ho torno a teclejar: ha!

Desmuntant el Sr. Tinc

El gran adelantu del Sr. Tinc és el seu fort caràcter Ikea que, gràcies a una àmplia varietat d'accessoris facials, s'adapta en qualsevol hàbitat. Si la vida li reclama un to gruixut d'humor, es munta la cara segons la circumstància demanada: s'enganxa les celles arquejades i de punta fina, s'enrosca la barbeta còmica i, amb l'índex, es fa els dos clotets de simpatia a les galtes. El millor dels seus somriures irònics corre a càrrec de la casa. Si allò que el públic vol és una serietat estàndard, cap problema: tira de llavis prims, clenxa acadèmica i escuramenta de gola greu. Els ulls de color sever són la darrera adquisició destacable. El caràcter del Sr. Tinc és transportable, camaleònic, impermeable i caduca a finals del 2020.

Ctrl+Alt+Supr

Amb permís del ratolí, tiro de bits i faig un Ctrl+Alt+Supr al disc dur del blog. Al Sr. Tinc l'instal·lo unes 250 GB (aprox.) d'inspiració internàutica: giga amunt, giga avall; adquireixo l'última versió on-line d'escriptura automàtica per blogaires curts de tecla, una versió que ara va pel 87%, 88%, 89% de la descàrrega completa; sense gaires miraments informàtics, em resetejo de dalt a baix tot el vocabulari 2.0 i, a base d'F5's, actualitzo la llista de posts publicats. I amb aquests petits retocs, i les megues ben inflades d'alta velocitat, m'asseguren que el rumb d'aquest tros de paper ―que aviat farà un any que solca l'Oceà Blogspot― podria ser cibernèticament força plausible (doble clic de modèstia a part...)

Plof! d'agenda

Per culpa de l'agenda, encaro tot el divendres a contrapèl. A mode d'escarni personal, copio i enganxo el compromís que vaig adquirir en un moment en què el sentit comú devia anar al W.C.: [DV. 08-07-11: Recorda començar el dia quan tothom l'acabi.] Amb ràbia d'esclafar mosques ―PLOF! d'agenda― tanco la cita, escrita en gargot vermell. No n'hi ha per menys: a quarts de 21 d'un P.M. fresquet, m'enfilo el mono de treball entre renecs, i aquí em teniu, tris-tras, direcció a les 7,5 h. que estipula el C.T. I. (Conveni de Treballadors Imbècils), apartat tonteries, secció: com fer el ridícul laboral a les portes d'un cap de setmana.

Brum-brum

El Sr. Tinc porta el cromosoma Y al taller, la peça del seu ADN que, cada tant, se li cala. Aquest fallu genètic provoca que, el nostre home, no acabi d'arrencar en qüestions de temàtica masculina, especialment pel que fa referència al motor d’explosió i derivats. Sí, senyors/es: el Sr. Tinc és dels qui badalla cocodrílicament davant d'un circuit d’un Gran Premi de Qual; és més: quan sent parlar de cilindrades, escuderies o carburants d'última generació, no té cap pudor en reconèixer les nàusees, la suor freda i els tics intermitents a lòbul de l'ull dret. Però a la vida hi ha uns mínims d'espècie que cal complir, i el brum-brum n'és un. I bé: aquí teniu el Sr. Tinc, com a bon mascle que figura que domina el seu hàbitat natural, axinant els ulls d'interès (fingit) davant les explicacions d'un mecànic que li suggereix canviar els pistons, revisar el sistema de frens o repintar la xapa del seu cromosoma Y.

Al blog vas!

L'amenaça ―al blog vas!― dita amb el punt exacte d'afonia, des d’un sofà orellut i monoplaça, amb un persa runrunejant a la falda i un anell d'or de tants quirats en el dit mafiós (opcional: B.S.O. The GodFather), és capaç de tancar els esfínters del col·lectiu d’enemics, desenfundar les MasterCards del grup d’amics, apilonar davant teu ―via toro i gentilesa del cercle de coneguts― muntanyes d’elogis desmesurats; i, fins i tot, aconseguir que una gran majoria d'anònims a peu de carrer, et saludi amb una efusivitat espontània fora de qualsevol sospita, extorsió i/o coacció física apreciable.