M'intolero

A l'IEC, departament d'últimes novetats, secció de verbs conjugats: els faig arribar l'encunya d'intolerar, un v. tr. temp. alt. [verb transitiu i de temporada alta] que, a casa, de tota la vida l'hem conjugat entre principis de juny i finals d'agost, això sí: només en 1a pers. del sing., i per contrarestar la indignació provocada per converses de diminutisme estiuenc de grau irritable. Per ex.: M'intolero quan algú se'n va a la platjeta, estira la panxeta al solet, fa una capbussadeta a l'aigüeta i m'ho rega tot amb una cerveseta ben fresqueta, etceterètera.

Alt contingut marítim

Per imperatiu estètic, el Sr. Tinc s'ha fet fer un paisatge idíl·lic a primera línia de mar, amb estucats de postal hawaiana i detalls d'alt contingut marítim. Al fons de l'encàrrec, tres operaris pengen un sol de cap al tard; un pintor dóna la segona capa d'ocres definitius a unes onades tranquil·les, de mig pam d'escuma; a peu de palmera tropical, un meteoròleg t'assegura ratxes suaus de brisa òptima; aquí, allà i més enllà escampen arena blanca i extra fina i, mentre des d'atrezzo engeguen la típica filera de crancs decoratius de platja, una Ursula Andress improvisada surt de l'aigua amb estil cinematogràfic.

Reset

Decidit: qualsevol dia d'aquests el Sr. Tinc fa un reset històric: amb un garrot, la barba i els polls reglamentaris, i tirant dels quatre monosíl·labs normatius de l'època, ingressa al Paleolític Inferior, cova amb acabats rupestres de luju, excel·lents vistes al Tiranosaurus Rex; i, tot plegat, amb l'únic objectiu personal d'embadalir-se en aquell punt concret en què la humanitat tot just la treien de l'envoltori de fàbrica.

[Post enviat des del meu iPad]

Pels meus decrets

Ara que encara l'estiu no ens escolta, pels meus decrets esborraria l'agost del calendari gregorià i, en el seu lloc, hi col·locaria dues alternatives temporals, votació a mà alçada: 1a) Duplicar els juliols, augmentant-ne el nombre d'hores i dies, però mantenint els m² estiuencs perquè la fauna xancletil pugui estirar les tovalloles, cames i la calor, moderada sí o sí; o 2a) Tombar envans, parets i fals sostres del setembre, i ampliar l'època dels bolets fins a instal·lar-hi 30 dies més de fulles caducifòlies o, si el pressupost no ensenya les dents, habilitar l'espai suficient per un generós tall de clima londinenc.

Amb cura de luthier

Per raons de depressió major (vegi's el post anterior), el Sr. Tinc treu de l'estoig el silenci dels diumenges cap al tard. Mentre l'enllustra amb cura de luthier, llegeix la inscripció que es va fer gravar amb el dia i lloc on el va arreplegar: un cinc d'hivern d'un any qualsevol en un parc d'atraccions inventat, baixant la imaginació a mà dreta. I bé: només trobar-se'l, el Sr. Tinc ja va intuir que amb un drap de paciència i quatre cargols ben triats, aquell silenci brut i desafinat entre nòries i tiovivos, posaria en solfa els dies que la nostàlgia el visités amb guants de boxa, la banda sonora de ROCKY IV i cara de pocs amics...

Vull una pe, ara una a...

El representant d'ànims interns del Sr. Tinc plega: no vol continuar espolsant en va els pompons de cheerleader ―minifaldilla a joc―, ni seguir el ritme d'una coreografia optimista mentre s'esgargamella en favor d'un client que, com els gats, s'estarrufa davant del seu ímpetu professional. I perquè quedi clar l'adéu laboral, se situa al mig del post. Un focus encercla la seva concentració, primers compassos i una veu en off: 3, 2, 1...: vull una pe, ara una a, una doble essa i una i; que vingui un guió, poseu-me una hac seguit d'una o; dóna'm una be que em falta una e, i acabem-ho tot amb un signe d'admiració: PASSI-HO BÉ! Sí, el representant d'ànims del Sr. Tinc cantusseja la pròpia dimissió.

Aperitiu etern

Si publiquéssim el top ten dels despropòsits casolans més gruixuts, a la part alta de la classificació hi trobaríem les últimes voluntats del besavi Tinc (1882-1944). De fet, l'herència d'aquest parent amb més excentricitat que globus blancs a les venes, deixa K.O. el sentit comú familiar més entrenat. I és que, l'actual difunt, va fer estampar el seu darrer desig terrenal en un parell de clàusules, notari cobri'm: [1a] Que una vegada estigués en versió e.p.d., els descendents més directes li dedicarien el tercer dijous de cada mes un vermut en el cafè de tota la vida urbana; i [2b] Que en aquest tribut espontani i del tot desinteressat, li servirien la seva debilitat hepàtica de capçalera: un Manhattan sec i poc sacsejat, si us plau... No cal dir que aquestes dues condicions pòstumes que blinden un aperitiu etern, d'aleshores ençà s'han aplicat amb una rigorositat i puntualitat que emociona als amics, coneguts i saludats...

Rebel·lió tipogràfica

Davant d’un auditori octogenari, rere un cartellet d’Excm. Sr. i flanquejat per un parell de calbes catedràtiques: així és com començo el somni d'ahir. Però just abans de pronunciar una conferència d'alt contingut filològic, i mentre el moderador m'enllustra (amb veu de pilota) les credencials acadèmiques, el temari de la xerrada toca el dos. Miro els apunts, i comprovo ―atònit― com les lletres es desenganxen del paper: adverbis, pronoms, adjectius i verbs s'aixequen de l'horitzontalitat teclejada, i salten de les pàgines del col·loqui al terra de la deserció. L'inaudita rebel·lió tipogràfica s’escampa per tota la sala d’actes; en qüestió de segons, l'èxode massiu de vocabulari ―fet de Times New Roman 12― s’escola per l’escletxa inferior de la porta principal. I, llavors, el punt oníric esperat amb redoble de tambors i tot: quan em cedeixen el torn de paraula i només puc explicar unes tres-centes vint-i-set coma dues maneres diferents de quequejar normativament en públic.