Fot-li, Tinc!

Fot-li, Tinc: al molt anònim que borineja el meu correu amb ànsies de polemista ―segons pròpia presentació― li agrairia que obrís el DIEC (2a edició) per la lletra P, pàg.1323, últim adjectiu a la dreta. Llegida la definició que diu ostentar li suggeriria que recapacités les seves incursions mailístiques. Millor, encara: aprofitant que té el diccionari entre mans li regalo un parell d'apunts filològics. a) Els seus comentaris d'alt contingut ofensiu són d'algú que prové de la lletra T, pàg.1644, mot núm.11: primera columna, mà esquerra. b) El seu teclejar rabiós delata un caràcter mal esbandit, molt proper a la I, entre imatjat (adj.) i imberbe (també adj.), pàg. 935. I si amb aquestes apreciacions no es dóna per al·ludit, no tindré cap més remei que engegar-lo a la pàg.1099, concretament al quinzè mot f., pop., paraula multiús que s’empra tant com interj. com loc. adv. o com ins. com. esc. (insult comú i escatològic), és a dir: a la merda.

(Nota per tots els qui no disposin del diccionari citat més amunt: la lletra T oculta la paraula torracollons, i la I, la d'imbècil.)

La cara B

El meu camell de somnis diu que plega. Que ja en té prou i massa. Que amb els fills encarrilats, quatre estalvis a “la Caixa” i el plat a taula, ara li toca a ell, esnifar impossibles. M’anota la direcció del seu substitut, s’encén un marlboro i, abans d’encaixar l’adéu, em confessa l’estafa. Durant tot aquest temps m’ha distribuït la cara B dels difunts, la memòria dels morts que ningú no reclamava. Que traduït a la raó vol dir que durant vuit anys i mig, i per la vena grossa de l'addicció, m’he punxat il·lusions traspassades a preu de mercat. Mira tu que bé...

Software mental

Cada cop em surt més car, això d'aguantar-me a mi mateix. L'últim gastu: lliscar la visa per una oferta televisiva sobre personalitats camaleòniques d'ús mensual. A l'anunci ―un any de garantia, promoció vàlida fins esgotar existències― un tècnic et desballesta el caràcter a domicili, t'instal·la el nou software psicològic i t'ensenya les aplicacions hipòcrites del producte adquirit. Però la precipitada reconducció de la meva vida gràcies al zapping ha topat amb un entrebanc d'última hora: de recanvis de la meva urgència mental no en fan. Ni a Alemanya, país de peces impossibles. Subratllo la mala sort, m'estalvio el sarcasme i deixo un espai en blanc pel renec gratuït (            ).

Com cada any

Com cada any, tu poses les petúnies i jo, el cotxe. Enfilem el segon trencant de la nacional, xiprers i pluja a cada banda. Dues voltes de clau i fem grinyolar el silenci dels morts. Mentre tu enllustres la làpida, jo passejo les llàgrimes tres blocs de nínxols enllà. Respecto els creients perquè saben què dir en un cementiri. Algú que m’estimo hi resideix per pròpia voluntat: tenia càncer de vida. Les seves particulars sessions de quimio ―alcohol i depressions a granel― van fer metàstasi una matinada de fa nou anys, en una estació de tren. Des de llavors que he buscat l'especialista que m'extirpés la tristesa, però sempre m’han clavat la mateixa i idèntica excusa pal·liativa: que la vida és massa seriosa per posar-la en mans d'un cirurgià.

Món paral·lel

M'agrada el meu món paral·lel dels dilluns al vespre. Introdueixo el pin, premo el botó groc i hi accedeixo, amb bata i pantumfles. A l'altra banda d'un passadís llarg i blanc una veu en off diu play i tot comença. Avui sóc en una pantalla del segle dinou. Ombrel·les i barrets de copalta desfilen pel meu carrer. Plovisqueja en blanc i negre, passejo amb un bastó amb mànec d'ivori i els carruatges peten l'empedrat. M'aturo davant d'un aparador: casaca cenyida, mocador nuat al coll, rellotge de butxaca. Sóc el reflex elegant d'una nostàlgia no-viscuda. Al món paral·lel dels dilluns al vespre s'hi pot enyorar ―amb set vides per nivell― els records que mai no es tindran.

Dues cagades i un clàssic

Vaig deixar catorze pagues i cotxe d'empresa arrossegat per l'ideal filosòfic. Quatre anys i un títol universitari més tard m'hagués fotut closca avall del primer pont a mà. Aquesta és la meva primera gran cagada vital. La segona és haver llegit, a seques. La filosofia és un producte caducat, la intoxicació de la qual l'Agència Catalana del Consum hauria de regular amb un telèfon d'atenció directa als llicenciats afectats. Pel que fa a la literatura, estadístiques canten: fa set anys que no obro cap llibre i la meva felicitat ―de grossa i llustrosa― ja no ens hi cap, a casa. Conclusió: si abans dels trenta voleu tocar una mica de pit i cuixa espiritual, evadiu qualsevol temptació literària i, sobretot, no canvieu l'eficiència d'una secretària escotada pels diàlegs de Plató. Algun clàssic ho devia deixar dit: les lletres i les idees, a les fosques i ben lluny.

...i sant tornem-hi

Quedi constància: aquest blog no perd oli. Si fa poc eren els possibles òvuls (vegeu aquí) ara hi ha qui especula amb l'esperma del sotasignat. Punt núm.1: queda clar que a la vinya del senyor Blogger no hi ha terme mig: o ets dona o ets gai. I punt núm. 2: cadascú clica el temps com vol, però veure sortir bates de guatiné de qualsevol bitàcola arregladeta és de psicòleg de guàrdia. Sóc un blogaire de 25 posts, 14 seguidors i 9 demandes explícites de tendència sexual, una dada (aquesta darrera) que fa salivar el departament de querelles del meu advocat. Però per no embardissar-me en pleits i citacions inacabables, he decidit fer reformes al blog amb un parell de sortidors de cervesa, una màquina escurabutxaques, piropus d'ambient i futbol les 24 h. Tot presidit per un cap de senglar amb els tres dits de pols que exigeix Sanitat. Tot ben heterosexual, vaja.

Diumenge

Un calfred recorre el diumenge: no sóc ningú.

La primícia familiar, esbombada a l'hora de dinar, ha confirmat les pitjors sospites. Els ulls plorosos de la mare s'han tancat a la cuina; ma germana ha patit dues lipotímies i el meu cunyat m'ha mirat amb cara de quina putada... Glop de cafè va, cigarreta ve, el pare s'ha excusat:

―Tard o d'hora ho havies de saber, fill...

Del fons del calaix han exhumat la meva partida de naixement: un no ningú mascle de tres quilos vuit-cents.

Qwerty-76

He comprat una ficció per catàleg i no n'estic gens satisfet. Retallo l'anunci, pàg. 43: “Simulador personal de literatura portàtil ―QWERTY-76― amb bateria recarregable, 12 h d'autonomia, submergible, aplicacions en v.o.subt. i fitxer de personatges de 700 GB: ideal per escriptors curts de temps i d'imaginació.” Just al costat de l'aparell (200x175 cm, 76 gr.) un somriure d'orella a orella d'un tal John W. Carresh, de 47 anys, natural de Wisconsi: “Des de que tinc un QWERTY-76 que he escrit quatre vegades les meves memòries!” Però l'optimisme d'aquest testimoni no et diu que el QWERTY-76 fot un soroll que tomba parets, que s'ha de reiniciar quan toques l'opció configuració de diàlegs, que la barra d'eines només té trames estàndards i que el menú no està en català. Tanco el post amb una emprenyada descomunal i col·locant-me aquesta quincalla literària de 250 watts a l'abdomen: com a mínim que la inspiració m'agafi amb una panxa de culturista greco-romà...

Protesto de mi!

Protesto de mi: per això he tallat la N-II en direcció a casa meva. Amb megàfon, pancartes i un parell de containers cremats, he reivindicat el dret de fer vaga d'un mateix. Tot i les queixes automobilístiques i els comentaris sarcàstics de quatre putes a peu de nacional, he llegit un auto-manifest on m'exigia la revisió del conveni existencial. 

Al crit de: ―No a la jornada de vint-i-quatre hores amb mi mateix!, m'he encarat amb el meu ego més sindicalista. Puny enlaire, he entonat la Internacional, i després de dissoldre'm sense incidents destacables, he atès a la premsa. Diran el què voldran, però l'èxit de convocatòria ha desbordat totes les previsions més optimistes...

Post núm.103 que encara no he escrit

M'assec a primera línia de platja amb el mandu a distància. Poso el mar en mute, rebobino un parell de marees, pujo la resolució de l'aigua i pixelo el cel amb tons de blau rabiós. Amb aquest fons de pantalla (un sol que no piqui, ventet opcional) qualsevol fantasia fa de bon desplegar. Podeu agafar un vol sense escales ni turbulències amb destinació a. C. i preguntar-li a Déu pels seus amors de joventut, si se'n penedeix del món o si traspassa el copyright del sentit de la vida. O podeu situar-vos entre els descobridors del vuitè dia de la setmana: el dillumenge, dia en què t'abonen un parell de tres quarts d'hora extra per gastar durant tot el mes i com més et plagui. I és que els somnis no demanen usuaris, només consumidors. I hi afegiríem: i un bon tall de paisatge.

Feng shui per antipàtics

Recordo que l’última vegada que vaig somriure va ser a finals de 1998. Des de llavors sóc un professional de l'antipatia. He assessorat cobradors del frac, inspectors d’hisenda i mafiosos d'extorsió variada; he elaborat estudis de màrqueting pel col·lectiu de notaris, pompes fúnebres i altres oficis de somriure escàs. En el IV Congrés d’Antipàtics de l'Arc Mediterrani, el meu seminari sobre prototips de rictus seriosos per magistrats superiors va causar sensació. Però ha sigut el NEW PANTONE COLOR /SYSTEM UNPLEASANT, l'únic catàleg d'antipaties policromades del món, el què m'ha reportat fama i diners. Verd mala hòstia, gris indiferent, blau colèric, vermell estúpid..., tota una gamma de colors esquerps aplicables sobre diverses superfícies. L'acord comercial amb una coneguda casa de decoració és imminent, i ben aviat els antipàtics més solvents disposaran del seu feng shui particular. Pintar casa teva segons les tonalitats més fashions del mal cafè que gastis ja no és una utopia.

(Nota: traspasso una dotzena de somriures per estrenar. Caduquen al maig de 2011.)