Gràcies a la xafarderia congènita de la del quart (cent quilos de rulos i poca feina), el Sr. Tinc ha quedat aïllat al seu pis, búnquer improvisat. A través de l'espiera, observo com una dotzena de veïns caven una trinxera al replà. L'arreplegament d'enveges, efectius i municions només té un objectiu: assaltar els meus propòsits pel 2011, que saben originals i espectaculars. Darrera un núvol de sacs de sorra i filferros espinosos, un megàfon exigeix la rendició incondicional de totes les meves bones intencions d'any nou. El riure sarcàstic del Sr. Tinc encén encara més les ires de la comunitat, i els de l'esc. B, amb pas marcial, es mobilitzen a la guerra psicològica que m'han declarat. Artilleria pesada: Manolo Escobar a tot drap, ràfegues contundents de Shakira i reggaeton a discreció. Durant la nit l'ofensiva no cessa: una columna d'altaveus avança pel flanc dret del replà amb El Príncipe Gitano per bandera, mentre a la reraguarda cobreixen la incursió amb els The Greatest Hits de la Carmen de Mairena. Dos franctiradors disparen amb autèntica crueltat musical: amb bales del calibre de Camela, Gary Low i Hombres G. Tres dies més tard, mentre l'edifici encara retruny per les últimes notes de dispersió Georgie Dann, el president de l'escala decreta un armistici indefinit. El Sr. Tinc somriu, victoriós, per haver resistit a tanta hostilitat melòdica. ―Qui post escriu, any empeny... ―es diu, cofoi, mentre xiula la melodia de La Barbacoa (amb un tic intermitent a l'ull dret) i s'autocondecora amb un parell d'insígnies de capità en amunt.
[tinc molt mal caure]
C'est fini
Al tercer calaix de la memòria hi guardo el desengany amorós núm. 5, París, 1998. Per recordar-lo comme îl faut cal retallar i enganxar la Tour Eiffel al fons d'un octubre fred, escampar un grapat de fulles caducifòlies (mida A3) i que ruixin l'aire amb un ambientador de croissant cruixent. Si, a més, activem la melodia d'acordió en sistema dual i situem la trama a la vora del Sena (Mademoisselle, s'il vous plaît...) el flaixbac és perfecte. El disgust sentimental es concreta quan ella ―femme fatale de catàleg― desenfunda un bisturí i realitza una extracció coronària impecable. Tot i l'estocada, la meva dignitat reacciona amb el cap ben alt: 1) indiferent a la incisió, m'aixeco les solapes de la gavardina, 2) m'encenc un winston i 3) amb veu de ràdio, cito a J. P. Sartre mentre m'esfumo rue enllà. Clar que quan tombo la segona cantonada i ja no hi ha figurants a la vista, corro en busca dels 33 punts de sutura necessaris i, encegat pels llagrimots, entrepusso amb el subtítol de la pel·lícula viscuda: c'est fini... Resultat? Una cella partida, tres dents a cal dentista i un transplantament urgent de cor.
Nadal en off
Per festes, el Sr. Tinc té per costum obrir la caixa dels fusibles nadalencs, posar en OFF els commutadors 1 [família] 2 [pessebre] i 3 [caga tió], desendollar el blog i gro-gro-gro-gro ―maleta amb rodetes― agafar el vol A-29315-Z/Destí Solitud, Boeing 747, first class, seient 24 c, zona wifi, taxes nostàlgiques incloses.
A tant pitxicling l'hora
Des de que m’endrecen les neurones (a tant pitxicling l'hora) que tinc notícies fresques del meu jo. Les últimes radiografies del meu ego confirmen el drama: insuficiència aguda del sistema referencial masculí, aorta principal de la memòria obturada de records, els globus tristos són majoria absoluta a la sang i, darrera de l'hipotàlem ―a punt per saltar el cordó policial―, dos brots psicòtics d'arma blanca. Pragmàtic en excés, m'he fet cosir una cremallera que m'encercla el cap. Així, extreta la tapa rinxolada superior, el psicòleg pot consultar a ull nu les pors i angoixes que em suren per la massa encefàlica. L’invent ha causat tant furor a la consulta que valoro la possibilitat de patentar el sistema de bragueta cranial d’obertura fàcil.
CODC
Sorprengui’ns, Sr. Tinc: reconegui que la seva primera feina remunerada la va pescar a la borsa de treball del Col·legi Oficial de Desgraciats de Catalunya (CODC), sol·licitud 2137/imprès bilingüe. Infli el post d'orgull i pengi ben alt la seva substitució d'un zero a l'esquerra, sector secundari, possibilitats d’ascens nul·les. Expliqui’ns com en un despatx atrotinat de 9 a 15 h ―cita prèvia― la seva tasca consistia en rebre tot el menyspreu possible d’una plantilla desmotivada. No escatimi detalls en aquella gestió d’insults laborals que només un treballador acreditadament estúpid podia realitzar; ni s’oblidi de subratllar la formació complementària que exigia el seu càrrec ínfim. Ensenyi’ns, Sr. Tinc, els diplomes dels cursos subvencionats amb els quals dissimulava la humitat de les parets desencrostonades de la seva oficina: “Curs a distància en la detecció i contemplació de musaranyes (25 h)”, “Mòdul de correcció postural: cames sobre la taula amb les mans al clatell (20 h)”, “Jornada intensiva de badalls laborals per inútils homologats (35 h)”, i un munt més d'etcèteres emmarcats i extrets del fons ocupacional europeu. Au, va, no es faci més la víctima, Sr. Tinc, i admeti que en aquella època amb despatx propi i incentius a partir de cinc insults al dia (més un 17% de retenció en l’amor propi), la felicitat va trucar-lo més d’una vegada...
Rutina
Amb l'emepetrés a tot drap enfilo el c/Problema, creuo amb dificultats la trav. de les Solucions, deixo enrere el ptge. de les Conclusions ―tallat per obres― i m'arribo fins a la pl. de la Incògnita. Pub de capçalera, tamboret de rigor, beguda de sempre: un dubte doble amb gel i llimona, si us plau. Mentre xarrupo l'interrogant ―ben carregat, servit en copa de còctel i pinxu d'oliva― una pregunta de 125 cc. se salta un semàfor i s'estampa contra el quiosc de la plaça. Amb el bàrman, enfeinat en enllustrar l'interior d'un vas de whisky, ens subtitulem el pensament amb un discret cop d'ull: hi ha un tipus de qüestions que no haurien de circular per la vida...
La lírica, la justa
Mira que m’ho t’he dit, el dermatòleg, que la lírica em produeix urticària. Però per no fer-li un lleig a un amic poeta ―de viatge a un congrés de haikús― he tingut a pensió completa la seva musa, d’inspiració nòrdica. Per quatre dies, diu, me la deixa amb el manteniment poètic mínim, i amb tres sonets cada vuit hores i mitja hora al dia de passeig bucòlic ja farà. Però el què no m’ha advertit són els seus atacs d’estètica nocturna: entre tuls transparents, cabellera a l’aire i violins de fons em desperta a altes hores de la nit i m’obliga a omplir pàgines i més pàgines de versos. A cop de rimes consonants, m’ha sortit una picor A-B-B-A per tota l’espinada i dos alexandrins de coïssor insuportable i tercer grau a l’entrecuix.
Reunió d’urgència
Reunió d’urgència amb el president de l’escala: en poc més de dues setmanes he comptabilitzat una quinzena de somriures en tot l'edifici. En un informe constato ―pàg. 4, secció IX, gràfica amb formatgets― el percentatge intolerable de cares alegres que s’incrementa a partir de les 20:17 p.m., escala A. Un parell de conclusions: 1) els somriures, d'ús vespertí, freqüenten el tercer replà i tots són de factura masculina; i 2) de moment, l'escala B no s'ha vist afectada per aquesta pràctica impresentable. Li recordo al president que la seriositat dels inquilins va de baixa, i que si el Sr. Tinc va venir amb tots els seus trastos des de l'altra punta de la ciutat (l’antipatia coronant la baca del cotxe) era just per la reputació que tenia l'edifici, fundat l'any 1903. I bé: via circular, s'establiran els dijous com el dia oficial del somriure veïnal, gratuït i portàtil per tot l'immoble, porteria i terrat inclosos. Qualsevol inquilí que no pugui controlar l'alegria facial dins d'aquest període, ho haurà de notificar amb un mínim de 48 h. d'antelació. En cas d'oblit i/o negligència, el Sr. Tinc ―des d'avui administrador en cap de la risoteràpia de la comunitat― establirà la sanció pertinent, sanció no exempta d'algun somriure malèfic, tipus muahahahaha!
(Nota: tot just acabat d'enganxar el post rebo la primícia: el president ha presentat la dimissió. Les raons de la renúncia al càrrec ―això m'ho diu un cap amb rulos retallat pel celobert― cal anar-les a trucar al timbre vermell del 3r 1a: tot un món de somriures i distensió...)
Tristesa i..., acció!
Per exigències del guió, avui toca sessió doble de tristesa amb extra d'antidepressius. Abans d'enquadrar l’escena al plató de casa, decorat habitació, seqüència llit, l’encarregat dels cafès em demana un autògraf (per l’A., amb afecte...) i li suggereixo que no s’hi dediqui gaire, a això de patir de manera professional. Mentre la maquilladora em retoca les bosses dels ulls, inflades i blavoses, es confessa fan incondicional de totes les meves tristeses des del 1987, l’any del meu debut oficial al gran drama. Gràcies, guapa. Per descarregar l’ambient, explico al tècnic de so que si connectessin a una dinamo l’emoció negativa del meu personatge, generaria tanta electricitat que podria alimentar tot el rodatge amb exteriors i making off inclosos. ―Cenyeixi’s al guió! ―m'etziba la regidora mentre amb un megàfon demana silenci. El director, assegut, s'ho mira fent un triangle de dits davant dels llavis. S'encenen els focus, el micro d’ambient sura prop meu i enfoquen la claqueta: escena núm.17, primer pla, presa 49, sanglotant, tristesa i..., acció!
Comarca mental
Per simple gust administratiu, he adquirit un grapat d'hectàrees i des del sofà de casa, peus al puf, he establert una nova comarca mental, de geografia i jurisdicció inventada. Si vas cap a l'est, hi pots parlar un idioma que encara no s'ha inventat; tocant més al nord, el bé i el mal juguen a la botifarra mentre escuren el seu any sabàtic; qui vulgui fer un duplicat dels seus records només cal que visiti l’oest d’aquesta petita regió; els somnis es desclouen més al sud, entre les plantacions d’utopies i urbanitzacions descontrolades de sentiments. En aquest territori acabat d'entapissar, el clima s’acorda a mà alçada, les preocupacions queden soterrades i el padró municipal només admet habitants d’ignorància contrastada.
Afuselli’m, si us plau
Enfilant-nos per l’arbre genealògic, tercera branca paterna, trobem els tiets més prescindibles: una alienació de prostàtics de la sèrie bovina, classe llauna. De petit ja eren senyors de corbata amb agulla que, cafè en mà, xiuxiuejaven collonadetes lluny de les seves senyores, un guirigall de crepats que disseccionaven xafarderies al fons del menjador, acústica gallinàcia. Diuen que amb els anys la raó cria panxa i s'asserena. La meva, amb uns quilets de més, ha arribat a una conclusió esperpèntica: si en un dinar familiar una unitat especial dels GEO esbotzés la sobretaula i, a punta de metralleta, informés de l'afusellament imminent dels tiets, aquests ―lluny de drames― oferirien copa i puro a l’escamot, s'eixugarien els llavis amb la punteta del tovalló i, prèvia disculpa a la resta dels comensals, s'arrenglarien per entomar la metralla anunciada. Ni lipotímies, ni males cares, ni protestes: passivitat elevada al cub. Amb aquests antecedents en mediocritat genètica és normal que l'administrador d'aquesta bitàcola estengui un tros de cartró al terra del blog i demani la corresponent caritat moral...
L'últim, que tanqui la porta
En el somni sóc quatre vegades jo en un passadís ple de portes. N'hi ha de fusta, de vidre, tipus acordió; també en veig de metàl·liques, de giratòries, alguna automàtica: totes s'obren i es tanquen amb fúria, al ritme d’una batuta invisible, seguint una partitura en cop de porta major. De sobte, alguns poms giren a mil revolucions, la majoria de frontisses xerriquen en un volum alt rovellat, molts pestells es desfan en serradures i hi ha batents que escupen el forat del pany. Els meus quatre jo dubtem si seguir la coreografia surrealista, passadís enllà, o falcar la curiositat en alguna fullola embogida. Del sostre del somni cau una calamarsada de manyocs de claus i timbres, i una veu d’intèrfon informa per tota l’amplitud onírica: ―L’últim, que tanqui la porta!
Retalli en cas de conflicte
Desenfundem la confiança: tu i jo no ens suportem. L'especialista ja ens ho va advertir, que la nostra era una relació de mitja dotzena de plats trencats al dia. Fotem-nos i endavant. Però per fi hem arribat a un acord: tatuar-nos una línia discontínua que neix de la coroneta, passa per l'estèrnum i mor a la punta del prepuci. De fet, i en cas de conflicte imminent, la mà del notari té potestat per passar les tisores pels punts marcats ―tall transversal― i repartir les dues parts sobrants; sens dubte, el tràmit de divorci més ràpid i equitatiu que hagin pogut pactar el cos i l'ànima del Sr. Tinc, un matrimoni mal avingut i unit per la manutenció d'un blog autista i consentit.
El pou
Em ve de família: no surto de casa sense un pou a la butxaca. Previsor de mena, mai no saps quan et podrà ser útil. Si pel carrer et topes amb un imprevist de mida estàndard i tens poques ganes de drama, butxaqueges i, flop!, instal·les a terra ―quatre cargols, dues palades― diàmetre, politja i forat. Amb mi ja som cinc les generacions de familiars que, des de 1914, ens nuem una corda a la cintura i llisquem fins al nivell freàtic de la realitat: fugida profunda i anar-hi anant, que diuen...
Buddhacazim Forte 600 mg
Via SEUR m'arriba l'últim fàrmac oriental: el Buddhacazim Forte 600 mg ―24 comprimits efervescents―, un compost químic extret del budisme que floreix a més de 3.500 metrus tibetans sobre el nivell del mar. Ingerit entre àpats, millora el trànsit de conjuncions interplanetàries, descongestiona signes zodiacals i regula el destí cada 2-3 h. El Buddhacazim Forte és un medicament ric en cosmos i amb un alt contingut en meditacions a curt termini. Advertència: materialistes celíacs i/o embarassats, consulteu el farmacèutic.
Durant set anys
Durant set anys, vuit mesos i no-sé-quants dies (festius inclosos) vaig ser el desembussador oficial d'un sonotone, el netejador compulsiu d'unes ulleres bifocals, l'instal·lador eficient d'una dentadura postissa, el comprovador sistemàtic d'una sonda, el mecànic improvisat d'una cadira de rodes, el recader puntual, l’assistent humorístic d’urgència i el cinquè nét per vena materna i sentit predilecte d'una senyora que, a un quart de tres d'un migdia d'hospital, va sincronitzar el seu cor ―pansa atrofiada de vuitanta-nou primaveres i dos baypassus― amb el somriure plàcid de l’altre barri.
Vol íntim, sortida immediata
Com que tinc les isòbares a favor, despenjo de l'armari les ales de segona mà, model querubí, cinc marxes. Des del balcó de casa, i a vuitanta-tres bats l'ala/min., enfilo el cel del diumenge. Quatre rotondes, i llisco entre mars de nata gruixuda, lliures de radars i peatges. Condueixo amb tocs suaus d'aleteig, les mans a l'esquena, direcció aire. Saludo una família d'àngels dominguerus que planegen pel carril contrari (sogra inclosa), i quan ja tinc els pulmons ben plens d’estratosfera, agafo el primer cúmulus públic que té parada davant de casa. Mitja hora més tard, aterro sense complicacions. De nou amb els peus a la rutina, m’espolso els borrissols de núvol enganxats entre l’escarola, em desenrosco les ales i les deso al seu estoig, calaix utopies, armari felicitat.
Marqui amb una ics
Aquí, aquí i aquí: faig una X en els llocs on, en les últimes 48 h., he estat a punt de dimitir del món. Coses del psicòleg: vol que visualitzi els racons de casa on la melancolia se m'ha rifat. Amb les ics repartides pel terra, obrim l'historial pertinent. L'any 94 van diagnosticar-me un 2x1 psiquiàtric: pessimisme crònic amb agorafòbia els dls., dcs. i dvs. Mateix any, idèntic especialista: fogots de nostàlgia. I abans d'acabar aquella temporada prolífica en prescripcions, un nou regal: atacs compulsius de tristesa. Només veure'm entrar per la consulta Freud s'hagués ofegat amb la pròpia saliva: cada cinc sessions (aprox.) em descobrien una fòbia extingida feia milers d'anys. Client vip de divan, acredito tants traumes que si em llesquessin el cervell i n’espremessin la meitat de la polpa, la quantitat de complexos que en sortiria podria subministrar, durant tot un curs acadèmic, la majoria de departaments i càtedres de les facultats de psicologia de mitja Europa.
Blogaire vs escriptor
A l'esquerra del ring, amb trenta-set cadenes d'or al coll i setanta-dos tatuatges, el cinc vegades subcampió en la categoria de pesos pesants de blogs personals. Amb una mitjana de 8,3 posts diaris, aquest púgil internàutic d'102 Mb té un tecleig ràpid i uns bíceps esculpits d'ironia. I a la dreta del quadrilàter ―i vingut expressament de la imaginació del Sr. Tinc― l'escriptor anònim que tot blogaire té a dins. Amb bata de pana i ulleres de pasta, aquest boxejador de punys d'acer i excel·lents moviments lingüístics té 3 títols publicats i 85 kg. de vanitat. Sona la campana, i els dos contrincants ―guants a la punta del nas, saltets ridículs― s'esbatussen en tres rounds literaris. El blogaire etziba un ganxu ple d'actualització amb dos posts brutals a la mandíbula de l'escriptor, que s'hi torna amb un creuat al mentó amb tres cites del seu últim llibre. El blogaire ―ull de vellut― intimida l'adversari amb cops curts i precisos de jpeg. La resposta, d'hemeroteca: un directe en forma de recull de contes inèdits. Previ moviment de malucs, el subcampió de bitàcoles enfonsa el comptador de visites del seu blog al costellam del contrincant. La reacció no es fa esperar: ràfega de traduccions a la ronyonada. I el punt àlgid de la nit, a càmera lenta: el ganxu escruixidor de l'escriptor (amb la portada d'un dels seus llibres més venuts) fa aixecar d'emoció mitja grada. Entre flaixos i crits, el blogaire connecta un creuat net d'ironia al pòmul dret: un bon post no necessita solapes...
El combat acaba amb empat tècnic.
Caiguda lliure
M'aixeco i, sense més, caic per dins, a plom. Reboto entre les parets gelatinoses de l'estómac, m’entortolligo amb els propis nervis. Intento esgarrapar un descens fatídic, vertiginós: vull aferrar-me a un pulmó, penjar l'esglai del pàncrees, o que el fetge em faci d'airbag. Sóc una bola d'ungles i crits que esquinça el folre interior de la carn. Llisco pel camal dret, m'esberlo els sentits a la ròtula i rodolo tíbia avall. En qüestió de segons he recorregut tota l'anatomia. Enhorabona i ovació: he establert un nou rècord de caiguda lliure dins d'un cos humà, fulminant anteriors marques personals. Himne i mà al pit, em pengen l'or olímpic en l'especialitat de molt mal caure, categoria masculina.
Quartu de pensar
Estrena oficial del quartu de pensar. Els parlaments de les autoritats han precedit el cop de tisora d'inauguració. Abans d'un breu piscolabis, visita comentada per la flamant instal·lació casolana: vint-i-bastants metres quadrats nets i pelats de decoració, enrajolat modernista i divan d'importació psicològica al mig de l'habitació. Amb una tècnica impecable una hostessa d'infart ha procedit a estirar les neurones durant cinc minuts. Acabada la demostració, els aplaudiments han ressonat per tota la sala. D'aquí a tres dies els pintors ja hauran enllestit els estucats i servidor podrà disposar de tot l'aire envasat en aquestes quatre parets per omplir-lo d’idees a voluntat. Interessats en concertar cessió d’espai, escriviu a: tincmoltmalcaure[arroba]gmail[punt]com
324è dissabte qualsevol
Fent ús esporàdic de la parella vam treure a passejar la gana a quarts de tres d'un dissabte radiant, de cel alt i sorolls acceptables. Escurada la sobretaula cadascú va enfilar la seva manera de fer. La part femenina ―és a dir: tu― Rambla avall, direcció multitud; la secció masculina ―és a dir: servidor― encarat al Tibidabo, rumb mandra. El nostre amor fa anys que dura perquè amb el temps ha après a desdurar: és l'única coordenada que manté l'interès blindat a primera línia de la trinxera sentimental. No cal dir que aquest pacte de no-convivència (dos solters emparellats a distància) fa dentetes als amics d'hipoteques fixes i fills variables. Tot i que la nota a peu de relació que desespera més al sogram de cada bàndol és que ens separin quinze anys biològics, i no si tenim anells, factures o banyes consentides en comú.
Crispetes amb dolby surround
Per anar bé, la cosa hauria d'anar així: abans de posar-nos en circulació existencial, publi-reportatge sobre la vida al cantu. Acabada la projecció (amb crispetes i dolby surround) breu anàlisi tècnica ―guió, banda sonora, efectes especials...―, valoració de l'argument cinematogràfic i posterior taula rodona: “L'ésser humà té el final biològic que es mereix?”. Finalitzat el simposium, recompte a mà alçada: partidaris de viure, segueixin l’acomodador fins a la sortida d'emergència (avantsala de les quaranta setmanes de gestació); indecisos o desertors en potència: al fons del passadís, guarda-roba i passi-ho bé.
Fot-li, Tinc!
Fot-li, Tinc: al molt anònim que borineja el meu correu amb ànsies de polemista ―segons pròpia presentació― li agrairia que obrís el DIEC (2a edició) per la lletra P, pàg.1323, últim adjectiu a la dreta. Llegida la definició que diu ostentar li suggeriria que recapacités les seves incursions mailístiques. Millor, encara: aprofitant que té el diccionari entre mans li regalo un parell d'apunts filològics. a) Els seus comentaris d'alt contingut ofensiu són d'algú que prové de la lletra T, pàg.1644, mot núm.11: primera columna, mà esquerra. b) El seu teclejar rabiós delata un caràcter mal esbandit, molt proper a la I, entre imatjat (adj.) i imberbe (també adj.), pàg. 935. I si amb aquestes apreciacions no es dóna per al·ludit, no tindré cap més remei que engegar-lo a la pàg.1099, concretament al quinzè mot f., pop., paraula multiús que s’empra tant com interj. com loc. adv. o com ins. com. esc. (insult comú i escatològic), és a dir: a la merda.
(Nota per tots els qui no disposin del diccionari citat més amunt: la lletra T oculta la paraula torracollons, i la I, la d'imbècil.)
La cara B
El meu camell de somnis diu que plega. Que ja en té prou i massa. Que amb els fills encarrilats, quatre estalvis a “la Caixa” i el plat a taula, ara li toca a ell, esnifar impossibles. M’anota la direcció del seu substitut, s’encén un marlboro i, abans d’encaixar l’adéu, em confessa l’estafa. Durant tot aquest temps m’ha distribuït la cara B dels difunts, la memòria dels morts que ningú no reclamava. Que traduït a la raó vol dir que durant vuit anys i mig, i per la vena grossa de l'addicció, m’he punxat il·lusions traspassades a preu de mercat. Mira tu que bé...
Software mental
Cada cop em surt més car, això d'aguantar-me a mi mateix. L'últim gastu: lliscar la visa per una oferta televisiva sobre personalitats camaleòniques d'ús mensual. A l'anunci ―un any de garantia, promoció vàlida fins esgotar existències― un tècnic et desballesta el caràcter a domicili, t'instal·la el nou software psicològic i t'ensenya les aplicacions hipòcrites del producte adquirit. Però la precipitada reconducció de la meva vida gràcies al zapping ha topat amb un entrebanc d'última hora: de recanvis de la meva urgència mental no en fan. Ni a Alemanya, país de peces impossibles. Subratllo la mala sort, m'estalvio el sarcasme i deixo un espai en blanc pel renec gratuït ( ).
Com cada any
Com cada any, tu poses les petúnies i jo, el cotxe. Enfilem el segon trencant de la nacional, xiprers i pluja a cada banda. Dues voltes de clau i fem grinyolar el silenci dels morts. Mentre tu enllustres la làpida, jo passejo les llàgrimes tres blocs de nínxols enllà. Respecto els creients perquè saben què dir en un cementiri. Algú que m’estimo hi resideix per pròpia voluntat: tenia càncer de vida. Les seves particulars sessions de quimio ―alcohol i depressions a granel― van fer metàstasi una matinada de fa nou anys, en una estació de tren. Des de llavors que he buscat l'especialista que m'extirpés la tristesa, però sempre m’han clavat la mateixa i idèntica excusa pal·liativa: que la vida és massa seriosa per posar-la en mans d'un cirurgià.
Món paral·lel
M'agrada el meu món paral·lel dels dilluns al vespre. Introdueixo el pin, premo el botó groc i hi accedeixo, amb bata i pantumfles. A l'altra banda d'un passadís llarg i blanc una veu en off diu play i tot comença. Avui sóc en una pantalla del segle dinou. Ombrel·les i barrets de copalta desfilen pel meu carrer. Plovisqueja en blanc i negre, passejo amb un bastó amb mànec d'ivori i els carruatges peten l'empedrat. M'aturo davant d'un aparador: casaca cenyida, mocador nuat al coll, rellotge de butxaca. Sóc el reflex elegant d'una nostàlgia no-viscuda. Al món paral·lel dels dilluns al vespre s'hi pot enyorar ―amb set vides per nivell― els records que mai no es tindran.
Dues cagades i un clàssic
Vaig deixar catorze pagues i cotxe d'empresa arrossegat per l'ideal filosòfic. Quatre anys i un títol universitari més tard m'hagués fotut closca avall del primer pont a mà. Aquesta és la meva primera gran cagada vital. La segona és haver llegit, a seques. La filosofia és un producte caducat, la intoxicació de la qual l'Agència Catalana del Consum hauria de regular amb un telèfon d'atenció directa als llicenciats afectats. Pel que fa a la literatura, estadístiques canten: fa set anys que no obro cap llibre i la meva felicitat ―de grossa i llustrosa― ja no ens hi cap, a casa. Conclusió: si abans dels trenta voleu tocar una mica de pit i cuixa espiritual, evadiu qualsevol temptació literària i, sobretot, no canvieu l'eficiència d'una secretària escotada pels diàlegs de Plató. Algun clàssic ho devia deixar dit: les lletres i les idees, a les fosques i ben lluny.
...i sant tornem-hi
Quedi constància: aquest blog no perd oli. Si fa poc eren els possibles òvuls (vegeu aquí) ara hi ha qui especula amb l'esperma del sotasignat. Punt núm.1: queda clar que a la vinya del senyor Blogger no hi ha terme mig: o ets dona o ets gai. I punt núm. 2: cadascú clica el temps com vol, però veure sortir bates de guatiné de qualsevol bitàcola arregladeta és de psicòleg de guàrdia. Sóc un blogaire de 25 posts, 14 seguidors i 9 demandes explícites de tendència sexual, una dada (aquesta darrera) que fa salivar el departament de querelles del meu advocat. Però per no embardissar-me en pleits i citacions inacabables, he decidit fer reformes al blog amb un parell de sortidors de cervesa, una màquina escurabutxaques, piropus d'ambient i futbol les 24 h. Tot presidit per un cap de senglar amb els tres dits de pols que exigeix Sanitat. Tot ben heterosexual, vaja.
Diumenge
Un calfred recorre el diumenge: no sóc ningú.
La primícia familiar, esbombada a l'hora de dinar, ha confirmat les pitjors sospites. Els ulls plorosos de la mare s'han tancat a la cuina; ma germana ha patit dues lipotímies i el meu cunyat m'ha mirat amb cara de quina putada... Glop de cafè va, cigarreta ve, el pare s'ha excusat:
―Tard o d'hora ho havies de saber, fill...
Del fons del calaix han exhumat la meva partida de naixement: un no ningú mascle de tres quilos vuit-cents.
Qwerty-76
He comprat una ficció per catàleg i no n'estic gens satisfet. Retallo l'anunci, pàg. 43: “Simulador personal de literatura portàtil ―QWERTY-76― amb bateria recarregable, 12 h d'autonomia, submergible, aplicacions en v.o.subt. i fitxer de personatges de 700 GB: ideal per escriptors curts de temps i d'imaginació.” Just al costat de l'aparell (200x175 cm, 76 gr.) un somriure d'orella a orella d'un tal John W. Carresh, de 47 anys, natural de Wisconsi: “Des de que tinc un QWERTY-76 que he escrit quatre vegades les meves memòries!” Però l'optimisme d'aquest testimoni no et diu que el QWERTY-76 fot un soroll que tomba parets, que s'ha de reiniciar quan toques l'opció configuració de diàlegs, que la barra d'eines només té trames estàndards i que el menú no està en català. Tanco el post amb una emprenyada descomunal i col·locant-me aquesta quincalla literària de 250 watts a l'abdomen: com a mínim que la inspiració m'agafi amb una panxa de culturista greco-romà...
Protesto de mi!
Protesto de mi: per això he tallat la N-II en direcció a casa meva. Amb megàfon, pancartes i un parell de containers cremats, he reivindicat el dret de fer vaga d'un mateix. Tot i les queixes automobilístiques i els comentaris sarcàstics de quatre putes a peu de nacional, he llegit un auto-manifest on m'exigia la revisió del conveni existencial.
Al crit de: ―No a la jornada de vint-i-quatre hores amb mi mateix!, m'he encarat amb el meu ego més sindicalista. Puny enlaire, he entonat la Internacional, i després de dissoldre'm sense incidents destacables, he atès a la premsa. Diran el què voldran, però l'èxit de convocatòria ha desbordat totes les previsions més optimistes...
Post núm.103 que encara no he escrit
M'assec a primera línia de platja amb el mandu a distància. Poso el mar en mute, rebobino un parell de marees, pujo la resolució de l'aigua i pixelo el cel amb tons de blau rabiós. Amb aquest fons de pantalla (un sol que no piqui, ventet opcional) qualsevol fantasia fa de bon desplegar. Podeu agafar un vol sense escales ni turbulències amb destinació a. C. i preguntar-li a Déu pels seus amors de joventut, si se'n penedeix del món o si traspassa el copyright del sentit de la vida. O podeu situar-vos entre els descobridors del vuitè dia de la setmana: el dillumenge, dia en què t'abonen un parell de tres quarts d'hora extra per gastar durant tot el mes i com més et plagui. I és que els somnis no demanen usuaris, només consumidors. I hi afegiríem: i un bon tall de paisatge.
Feng shui per antipàtics
Recordo que l’última vegada que vaig somriure va ser a finals de 1998. Des de llavors sóc un professional de l'antipatia. He assessorat cobradors del frac, inspectors d’hisenda i mafiosos d'extorsió variada; he elaborat estudis de màrqueting pel col·lectiu de notaris, pompes fúnebres i altres oficis de somriure escàs. En el IV Congrés d’Antipàtics de l'Arc Mediterrani, el meu seminari sobre prototips de rictus seriosos per magistrats superiors va causar sensació. Però ha sigut el NEW PANTONE COLOR /SYSTEM UNPLEASANT, l'únic catàleg d'antipaties policromades del món, el què m'ha reportat fama i diners. Verd mala hòstia, gris indiferent, blau colèric, vermell estúpid..., tota una gamma de colors esquerps aplicables sobre diverses superfícies. L'acord comercial amb una coneguda casa de decoració és imminent, i ben aviat els antipàtics més solvents disposaran del seu feng shui particular. Pintar casa teva segons les tonalitats més fashions del mal cafè que gastis ja no és una utopia.
(Nota: traspasso una dotzena de somriures per estrenar. Caduquen al maig de 2011.)
Però vostè és...
Una desena d'amables lectors m'han boicotejat el gmail: exigeixen que faci pública la meva sexualitat blogaire. Sospiten que sóc un impostor amb òvuls, rímel i talons. Que escriu massa bé per ser un home... ―mail extorsionador núm. 3, de 24 KB, safata d’entrada 12:02 p.m. Acabem amb el xantatge d'un post per tots. Sóc un bípede diòrquic i de testosterona gran reserva, consumidor esporàdic dels durex sensitive XXL (una hom que actualitza per aquestes contrades en pot donar fe), mamífer de pròstata d'alumini i que, des de l'aparició insolent d'alguns cabells blancs, ha de treure's de sobre les pretendents amb una màquina llevaneu. El Sr. Tinc podria esplaiar-se amb més intimitats genètiques, però som en horari protegit i la llei és la llei. Xantatge resolt, apa.
Més enllà
La posteritat és una sala diàfana, orientada al mar, ideal parelles. Als dotze anys em vaig morir tres mesos. A dins meu, portes, envans, finestres i quartos m'omplien l'ample del cervell, mentre un equip de pal·liatius em supervisava el coma i una insuficiència renal aguda. Però la mort no em va durar gens, i el pis-mostra, amb tots els acabats de luju, va desaparèixer. Des de llavors sé que el més enllà té parquet flotant, radiadors i cèdula d'habitabilitat.
Digey
Després de tres anys de sequera sentimental l'amiga estrena xorbo: un digey italià, provinent dels xilouts més fashions d'Eivissa i rodalies. Entre els íntims la notícia ha causat furor. Des de que l'ex va esfumar-se que l'amiga no ha recuperat el to. En una marató de resistència mental, els amics ens hem anat rellevant l'orella perquè pogués lamentar-se en condicions. Però com més temps passava, pitjor. Les parelles estables del seu entorn han follat, s'han embarassat i han parit a mesura que, pel seu llit, circulaven candidats d'una sola nit.
Trenta-nou anys i els ovaris en el quilòmetre zero: les presses biològiques per lligar l'Home de la Seva Vida (les majúscules són seves) capen la predisposició dels pocs que rebreguen els seus llençols. De fet, quan els futurs rotllos s'enfunden el condó ja els està parlant de viatges de noces, criatures i sogres. Ni quan el cercle masculí ―reunit d'urgència― vam detallar-li el manual d'ús per no acollonir un home a la primera cita, no ens va escoltar: insistia en obrir-se de cames a les cigales que, primer, juréssin fidelitat a cal notari. I, és clar, els desenganys s'han anat amuntegant a la seva tauleta de nit. Però el pollastre sicilià i quarentón penjat del seu braç trastoca els plans. Un parell d'amigues casades els hi ha faltat temps per apuntar que aquest Flavio Briattore que punxa plats només serà un passatemps. A la parelleta no els hi donen ni tres sessions: tantes gogos i remescles no poden ser bones, diuen. Sospito que la planta del digey ―metre vuitanta-set, butxaca plena, somriure profident― té alguna relació amb aquesta premonició fatalista. La qüestió és que, tres anys després, l'amiga torna a tenir un nus a l'estómac i una orella nova per escalfar...
El dia D
En el departament de pre-embrions algú la va espifiar. Quan encara no era ni un pèsol amb cordó umbilical van adjudicar-me (per error) l'adn d'un perfecte mediocre. El tràmit a la panxa de la mare va tòrcer totes les previsions primogènites, i vaig néixer sense ambicions a les butxaques. De possible genit de l'aeronàutica mundial a conserge de bata blava i antipatia contrastada.
GPS
Tinc el GPS vital destarotat de fàbrica: mai no aconsegueixo anar més enllà de la segona rotonda de mi mateix. Per sort, en l'últim número de la Science Rechearch Society s’apunta que la cèl·lula d’orientació existencial podria ser aïllada amb èxit. Els qui circulem, perduts, pels vorals de la vida la notícia ens fa tocar el clàxon de felicitat. Si s’elaboren embrions i rinoplàsties a la carta, si es practiquen trasplantaments d'òrgans a distància o t'esborren les diòptries de talp amb làser, ¿per què no podrem encarregar a la neurologia més avançada un parell de sentits a la vida per anar tirant?
Marsupials&Co.
Tinc un amic que es deixaria fer un bolso amb la seva pell per tocar pit i cuixa. Si féssim un flaixbac per la història de les misèries biològiques constataríem l’espermatozoiditis crònica dels mascles. De fet, si el post disposés de pressupost contractaríem una veu en off perquè resumís els episodis més ridículs de l'evolució sexual humana. Però com que no és el cas, emplaço al lector que recordi els mítics gags televisius de la Trinca: tres neanderthals de barba postissa que, garrot en mà, perseguien una neanderthalessa de pestanyes arrimelades i minifaldilla de pell de castor. Les ànsies procreadores dels trincos bé valien la cursa d’obstacles amb l'estabornimenta final. Afortunadament per les fèmines, les tècniques de seducció han millorat, però la tirania dels calçotets és vigent.
Fixeu-vos en el ram del plomífers urbans: els coloms estarrufats que busquen deseperadament la seva partenaire a peu de semàfor. El ball ridícul d'aparellament, el parrupeig carregat de falses promeses: tot plegat per un quiqui ràpid, i si t'he vist totes les colomes sou iguals... O els gossos, que desenfunden el pintallavis a la primera oportunitat de quatre potes que li mostri el cul. O la libido inesgotable del conill: tres segons de plaer intens per caure fulminat a l’acte (després de l’acte, s’entén) i sant tornem-hi. No jutjaré el sex-appeal dels marsupials ni la diplomàcia a cops de banyes de les cabres salvatges per fer-se una remugaire de barbeta rinxolada, però el reclam sexual d'alguns bitxos mascles falla per l'abillamenta.
Si jo fos foca, dubtaria en concertar una cita amb el lleó marí que, quatre roques més enllà, em dedica un rot sísmic a mode de seducció màxima. O si fos una llangardaix basilisc de les que talla la respiració, no ensenyaria la regatera al primer de la meva espècie que, només per impressionar, llisca per sobre d'un riu com si fos el Jesucrist dels rèptils. El poc tacte del dragó de Komodo em faria ampliar el radi sentimental cap a un altre hàbitat. I em tiraria a la beguda sense pal·liatius després de sentir els piropos impertinents de segons quins simis en segons quines bastides tropicals. Potser per això les meduses van entendre que l'element masculí desafinava en termes d'estètica reproductil, i van preferir asexuar-se a base d'espores abans que haver de patir vergonya aliena veient com un meduso ―amb sobrepès i palillu a la boca― les perseguia, lascivament, oceà enllà...
Sord
D’aquí a un parell de dies ―via correu certificat― t’arribaran les meves orelles en un paquet ple de porexpan. Me les he desenroscat només per tu: fes-ne el què més et convinguin. Des d'avui jo ja sóc oficialment sord a la vida.
Els egoblogs
Ja t'ho diré: prefereixo que em practiquin una colonoscòpia sense anestèsia en un vaixell txetxè ancorat en aigües internacionals (i infestat de rates sifilítiques) abans que visitar segons quins blogs. A la catosfera d’aquest cantó del mediterrani corre una creença tipus copiar/enganxar que diu que obrir una bitàcola personal és la bomba 2.0 i més. Els encarregats d'escampar aquesta farsa són els egoblogs, la comunitat més perillosa d'integristes digitals que se't pugui colar a la bústia amb reclams tipus: “Vota'm: aspiro al top-ten dels blogs més endogàmics“, o “Saps qui anirà a Ràdio Sant Guillem de Frontanyà per parlar de la blogosfera abans i després del seu blog?” o bé: “Aspiro al premi “Cita'm i clica'm (modèstia a part)”, etc. A part d'autopostejar-se fins a l'extenuació, els egoblogaires són les úniques bèsties cibernètiques capaçes de comentar els comentaris dels seus propis comentaris per terra, twitter i mar.
Diguem-ho clar d’una vegada: esventar segons quin nivell d'històries personals s'hauria de ciber-regular. I mentre no s'inventi la manera de comprimir l’ego d’aquests onanistes cibernètics en zip o rar, empaquetar-lo com arxiu adjunt i enviar-lo (amb còpia oculta) al web més inhòspit del ciberespai on es desactualitzin d'inanició, proposo una mesura de prevenció gens popular. A mode d'advertència s'hauria d'especificar al navegant que al davant hi té un blog d'alt contingut vanitós. Per accedir-hi, tarifa al cantu: el preu de la lectura nacional rondaria l'1,5 cèntims/min.; el cost de la lectura internacional, uns 2,8 cèntims/min. Si l'usuari infeliç vol entrar en un univers d'auto-cites i auto-homenatges on-line, que es rasqui la butxaca. Però si l'internauta de torn és sensat i s'estima la salut mental per sobre de totes les coses, amb aquesta nova taxa de circulació s'estalviarà temps i quartus. Ah!, i la pinça al nas...
(Per cert: la lectura d'aquest post és de 0,5 cèntims/min.)
El mar, el mar...
M'hauria de comprar el mar encara que el preu del metre cúbic salat piqui.
Vaig arribar a aital conclusió aquest istiu passat, veient Callejeros (el programa amb més primos hermanos d'en Camarón de la Isla per gitano quadrat) on reemetien un especial sobre tupperwares, pírcings i abdomens clenbuteròtics a peu de platja. Fauna xancletil i socarrimada a part, la càmera va plantar-se a la Manga del Mar Menor, (Múrsiaquéhermosaeres). Un matrimoni amb possibles va obrir les portes contra-xapades d'or de la seva mansió d'estiu. Després d'introduïr-nos per una infinitat de menjadors, wàters, re-wàters, cuines i més etcèteres amb armaris empotrats (la decoració mereixeria tot un univers blogosfèric a part) l'home de la casa ―camisa hawaiana, peluco guapo-guapo (senyor dixit) ― va ensenyar-nos, tot cofoi, el punt neuràlgic de la felicitat matrimonial.
Darrera d'uns finestrals estratosfèrics amb vistes a l’skyline especulatiu de la Manga del Mar Menor, hi havia dues butaques entapissades de vitromassatge d'última generació reclinable. I llavors..., oh, llavors!, el moment catòdic més intens de tota la tedeté estival: el matrimoni es va escarxofar en els sofàs monoplaces i multifuncionals (coronats per uns tapetes d'inspiració nàutica) i afilant la vista en un punt inconcret del mar, el mascle va fulminar dos mil cinc-cents anys de filosofia al ritme d'un massatge integral de 60 watts a cada cama:
―La Manga del Ma Menó..., la zeñora..., el relá... Que lo zepa toa Epaña: ¡ezto é la felizidá!
La senyora assentia a les pertinents observacions filosòfiques del seu home mentre les seves galtes molsudes eren sacsejades pel motoret interior del sofà. El colofó d'aquella felicitat domèstica amb vistes aquàtiques la va posar un pekinès esquelètic i d'ulls glopejats que, als peus de tanta satisfacció ergonòmica i emmarinada, bordava i remenava la cua com qui se sent partícep de tanta condensació existencial.
De cap cap al calb
Doncs mira, ara que el dermatòleg d’una famosa empresa de productes capil·lars torna a passejar-se per la tedeté, ja és hora que ho sàpigues: sento empatia pels homes amb poc pèl al cap. Des de que la meva raó pentina rínxols (i algun cabell blanc, aixs!) que les meves hormones s’han solidaritzat amb els calbs definitius. Diu un estudi poc contrastat de genètica aplicada a la barra de bar que: 1) dels 25 als 45 anys (aprox.), l’abdomen dels homes experimenta una inflor progressiva que peta cinturons, arrenca botons i activa comentaris sarcàstics i 2) a partir d’un desencadenament androgenètic malparit, la clepsa d’un mascle contemporani vulgar pot clarejar a grans gambades. I bé, és llavors quan s'estableix una relació líbido-causal que agrupa en un mateix conjunt el punt u i dos de l'estudi citat més amunt: a menys volumetria capil·lar i més massa corporal, més potencia sexual penja entre les cames.
No, senyors: la caiguda dels tupès més afilats o la volatilització de les grenyes més ben fermades ha creat autèntiques crisis d’identitat al personal pro-calbí. El sexe, aquí, no hi pinta res (mai millor dit). Com a membre honorífic del Club dels Alopècics Androgènics Anònims (en sóc soci per simple solidaritat d'espècie i no per motius d'insuficiència capil·lar) apostem per un aclariment públic. Que el front se t’eixampli o que la closca se’t peli pel mig és un drama particular d'enormes repercussions morals, estètiques i ergonòmiques. A més, que no oblidi l'amable lector que, en el fons, és una desavinença injusta amb l’uniforme masculí: la natura et proposa un material fungible que t'arrabassa amb l’edat. Les mono-dosis de minoxidil 2%, les Propecies a granel o les sessions de raig láser ultra-estimulant al cuir cabellut serveixen als qui van de cap cap a la calba principiant. Però als caps de calba veterana ja els és inservible, el desplegament de mesures anticaigudes d'urgència. Un retard imperdonable que algun energúmen va decidir un bon dia excusar amb la cançoneta que lluir entrades generoses, o anar a buscar la clenxa sota l'axil·la més poblada, era un signe de maduresa sexual ben portat. Des del Club dels Alopècics Androgènics Anònims creiem que la immensa majoria dels calbs ho és a contracor. Encara més: si se'ls preguntés, a molts els agradaria no ser-ne o, a molt estirar, acceptarien transportar una calba opcional, reversible. I reconèixer això, bé val una contraprestació...
Temporada oficial de sentiments laborals 2010/2011
La fotografia oficial del primer equip de les meves neurones professionals sortirà demà a les pàgines centrals dels diaris esportius de capçalera, pòster desplegable (tamany XXL) i a tot color. A més, per un preu mòdic, l'aficionat pot adquirir el devedé de les millors jugades laborals de la temporada passada: la mítica croqueta dialèctica amb gol inclòs davant d'aquell ultra defensiu 4-5-1 plantejat per l'etern rival (Senyores Indignades amb Bolso Tous F.C.) i que va suposar la classificació pels quarts de final; les aturades verbals més espectaculars al taulell d'informació, les passades al primer toc lingüístic, els dríbblings i les sotanes a la impertinència més trencacames... Però la història recent és prehistòria en el món de la pilota i la calça curta. Analitzem l'onze inicial amb el qual el cervell d'un servidor es disposa a saltar un any més al terreny laboral més competitiu:
Amb el dorsal nº1: La paciència. Aquesta és la quarta temporada sota els pals. Les seves intervencions providencials han silenciat definitivament el debat de la porteria. Indiscutible.
Amb el dorsal nº2: El rigor. Ràpid, tècnic i polivalent, aquest lateral titular amb la seva selecció aporta velocitat i seguretat. Pot jugar d'extrem i fer funcions de migcampista defensiu. Tota una garantia per la banda.
Amb el dorsal nº3: La puntualitat. El capità. Central complert, elegant i seriós en el joc aeri. Al límit de la jubilació, espera un altre any d'èxits. Experiència contrastada.
Amb el dorsal nº4: L'optimisme. El fitxatge més car de la història del club. Després d'una nefasta temporada passada on les lesions no el van respectar, la directiva va estar a punt de traspassar-lo. El seu joc és inconstant. El seu millor argument sobre la gespa: les passades de llarg recorregut. Necessitarà minuts i confiança.
Amb el dorsal nº5: La serietat. Contundència en primera persona del singular. Aquest central veterà ha estat temptejat per diversos equips de la Premier League.
Amb el dorsal nº6: La intel·ligència emocional. Un dels pilars de l'atac de l'equip. Visió de joc, tècnica i precisió avalen una de les joies del planter. Un dels migcampistes més creatius i consolidats. La clàusula de rescissió, l'únic obstacle per renovar-li el contracte.
Amb el dorsal nº7: La perseverança. Polivalent i constant, és el complement natural de la intel·ligència emocional. Només una lesió als isquiotibials va apartar-lo a l'últim tram de la competició passada. Aporta solidesa i criteri al mig del camp.
Amb el dorsal nº8: La passió. El fitxatge mediàtic d'aquesta temporada. Provinent del Calcio -dues vegades campió d'Europa i pilota d'or-, aquest davanter explosiu té una mitja de 2,7 gols per partit. La seva força i anticipació ajudaran a desbordar per les bandes el joc ofensiu de l'equip.
Amb el dorsal nº9: La ironia. Sens dubte aquest ha de ser el seu gran any. Amb el traspàs milionari del sarcasme als Reds Bulls de Nova York, per fi té la oportunitat que ha reclamat durant tant de temps. Imparable amb els dríbblings i en l'u contra u, té un xut potent. Pot fer tasques d'extrem i de fals nou. Excel·lent tirador de penaltis.
Amb el dorsal nº10: La comprensió. La seva regularitat va de menys a més. A part de pressionar entre línies i oxigenar amb criteri el joc col·lectiu, aporta unitat dins del vestuari. Els lliures indirectes: la seva especialitat.
I amb el dorsal nº11: La il·lusió. Amb l'etiqueta permanent de transferible, aquest extrem esquerre -elèctric i hàbil- té talent de sobres per triomfar. Si les molèsties en el tendó d'Aquil·les no persisteixen, pot ser el revulsiu que desencalli molts partits complicats. De totes manera, si el seu rendiment no està a l'alçada de la seva nòmina estratosfèrica, la directiva no descarta traspassar-lo quan s'obri el mercat d'hivern...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)